Les Entitats Municipals Descentralitzades, un govern local de futur

Entre els governs locals, a banda dels 947 municipis, Catalunya té també 63 Entitats Municipals Descentralitzades (EMD), un tipus de govern local reconegut a l’Estatut. Aquestes EMD s'agrupen en l'Agrupació d'EMD de Catalunya (AEMDEC), https://www.facebook.com/emd.cat

A Catalunya, consta la creació d’EMD des de principis del segle XX, i molt especialment a finals de la dècada dels 50 i principis dels anys 70, en què es creen gairebé 2/3 parts de les entitats existents avui, en bona part, com a mesura a la seva supressió com a municipis independents. Més de la meitat de  les actuals EMD havien estat, durant el segle XX, municipis independents, i d’altres ho havien estat al segle XIX. Els darrers anys s’han creat algunes EMD com Bítem i Campredó (Tortosa) Bellaterra (Cerdanyola), La Serra d’Almos (Tivissa) o Baldomar (Artesa de Segre).

Quan, parlem d’EMD no podem oblidar que les  són les institucions més properes al ciutadà i que, en aquest paper, han de jugar un rol cabdal en la reordenació del territori i la més que provable concentració de municipis.

Cap  poble de Catalunya està disposat a renunciar a la seva identitat i a la seva capacitat d’autogovern. És per aquest fet que molts pobles agregats, que veuen com no tenen coberts els serveis mínims necessaris, aspiren a convertir-se en EMD per gaudir d’un cert grau d’autonomia local, com per exemple Riells del Fai o Sant Miquel de Balenyà, que han iniciat processos per dotar-se d’una EMD.

L’actual normativa de les EMD és molt minsa i regula de la mateixa manera a una EMD amb 20 habitants que a d’altres amb 8.000. Aquest marc normatiu és deficient i provoca la signatura de convenis competencials i econòmics entre les EMD i els ajuntaments. Amb això, el règim competencial i la capacitat financera de les EMD depèn sempre de la bona voluntat, una solució gens idònia tant pels interessos de les EMD com de l’ajuntament del municipi. 

Davant l’avantprojecte de la Llei de Governs Locals cal doncs, no deixar de banda a aquests governs locals i tots plegats -Govern, Parlament, Comissió i governs de les EMD- tirar endavant l’oportunitat històrica de dotar les EMD, presents i futures, del marc regulador necessari per tal de desenvolupar les seves competències i responsabilitats en benefici dels seus ciutadans. Les noves lleis impulsades per la Generalitat han de  garantir la descentralització competencial i la capacitat financera per poder prestar els serveis de les EMD, tal com estableix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, quan reconeix la possibilitat que les concentracions de població de dins d’un municipi formin nuclis separats i es constitueixin en entitats municipals descentralitzades.

En xifres, gran part de les 63 EMD catalanes les trobem a la província de Lleida, especialment a les comarques pirinenques, reunint dues terceres parts del total, mentre que a Tarragona n’hi ha sis i a Barcelona tres. La meitat de les EMD catalanes no superen els 100 habitants, mentre que Bellaterra en té 3.000, Jesús gairebé 4.000 i Valldoreix quasi 8.000. Les EMD potencien l’arrelament i la vertebració del territori rural i de muntanya, ja que gestionen grans extensions territorials  i són un govern local de futur que garanteix la identitat, l’autogovern, la descentralització, la subsidiarietat   i la proximitat de l’administració amb els ciutadans.

Adolf i “El Desnarigado”

L'estiu de 2011 vaig visitar Ceuta. Travesso l’estret de Gibraltar amb l’helicòpter que uneix les ciutats de Màlaga i Ceuta.

Viatjar avui dia a l’altra banda del Mediterrani és molt més ràpid que fa uns anys. La visió de l’Estret de Gibraltar és diferent a la que es té quan es fa en vaixell i t’adones de la poca distància que separa Europa d’Àfrica.

A la ciutat, tinc el privilegi de tenir de guies a l’Alberto i l’Anabel, dos “caballas” de pro, sobrenom amb el que es coneix als habitants d’aquesta ciutat.  Ens acompanyen als diferents museus, a l’important patrimoni púnic, romà, àrab, portuguès i espanyol.

Visitem les imponents muralles d’origen califal transformades quan Ceuta era portuguesa i els diferents castells i fortaleses que defensaren la ciutat en altres temps. A les muralles es veuen  les ferides dels impactes de canons de moltes batalles d’altres temps.

 

Entre els castells que envolten la ciutat s’hi troba “el Desnarigado” , a les faldes de l’Hacho. El castell té aquest nom en record d’un pirata, anomenat així, que dominà aquest entorn al segle XV. 

El castell va ser també una bateria i un polvorí  fins que l’any 1984 es convertí en museu militar. El tinent coronel Ontoria  ens acompanya per les diferents sales d’infanteria, cavalleria, artilleria, enginyers, la sala de cossos i serveis fins que arribem a la petita capella, amb un petit oratori dedicat a Sant Daniel i els seus companys màrtirs, patrons de Ceuta. Les parets estan decorades amb pintures murals dels patrons i patrones de les diferents armes de l’exèrcit.

Diferents artistes van col·laborar mentre feien el servei militar obligatori. Entre totes les pintures em criden l’atenció dues, les primeres que es troben a mà dreta,  les dedicades a la Immaculada Concepció patrona d’Infanteria i Santa Bàrbara patrona d’artilleria, les dues estan signades per ADOLF, l’artista valldoreixenc de reconeguda trajectòria entre la comunitat d’artistes santcugatencs. Són dues obres de l’etapa inicial d’Adolf, un interessant testimoni de la seva evolució artística.



Continuem la nostra ruta pels septem frates, els set germans, els set turons que envolten la ciutat i amb el que els romans donarem nom a aquesta ciutat.

Valldoreix, terra d’aigua

Els primers topònims coneguts documentalment ens parlen d’elements relacionats amb l’aigua. Així doncs, entre els topònims del s. X trobem Aqualonga (Aiguallarga) o Canals (lloc per on corre l’aigua).

Valldoreix ha estat també un lloc on s’han localitzat un gran nombre de fonts naturals, algunes de les quals han estat canalitzades i explotades públicament. Durant molts anys existí una font de ferro a la plaça de l’estació. A l’actual plaça Maria Sabater està encara en funcionament la font d’en Borràs i en el mateix barri es trobava la font de Maria Lluïsa.

Una de les fonts més conegudes és la de can Barba, lloc on molta gent anava a berenar, a l’igual que la font de can Gatxet, a Mirasol, que disposava també d’una desapareguda bassa on es criaven peixos, alimentada per la font i que tenia també un berenador. Fins els anys 60 del s. XX, era típic entre la societat valldoreixenca anar en família a berenar a una d’aquestes fonts. A la de can Gatxet fins i tot hi havia un petit bar on venien algunes begudes i licors.

A la cruïlla dels carrers Joan Borràs amb Ramon Escayola també existia una font i un petit estanyol amb peixos, tot i que va desaparèixer.

A la zona de Monmany localitzem també nombrosos sortidors naturals d’aigua i dins l’heretat existien algunes mines d’aigua que durant molts anys han donat servei a la mateixa casa, amb una canalització i un sistema d’emmagatzematges de pous i basses. En una altra part de la finca un pous donaven aigua  a una bona part de Valldoreix.

També a moltes cases de Valldoreix es localitzen pous, que en ocasions se servien de molins de vent per extreure l’aigua. Alguns d’aquests molins s’han conservat, com els de les Bobines, Monmany o el del carrer Pere Mas - documentat des de principis del s. XX. Els pous de les cases s’utilitzaven no sols per beure sinó també pel rec dels jardins i dels horts. De fet moltes cases destinaven una part del jardí a hort, seguint el principi del president Macià de la caseta i l’hortet.

 

Antigament també existiren molins hidràulics que s’utilitzaren per fer farina, el molí de Canals estava molt a prop del castell de Canals i està en funcionament fins a finals del segle XIX. Tocant a la riera de Rubí hi havia els molins de can Calopa i el dels Bessons.

 

L’aigua que inundà la mina Berta va ser també canalitzada i comercialitzada per la família Borràs, donant servei a Valldoreix i Mirasol. 

Fa uns anys es va recuperar una antiga font de ferro que s’ha instal·lat a la plaça Pompeu Fabra, rehabilitant en part el paper de les fonts públiques en el tramat urbà.

El campanar i les campanes de Sant Cebrià de Valldoreix

El campanar de Sant Cebrià és un dels elements arquitectònics que s’han convertit en un símbol representatiu de Valldoreix. L’Associació de Propietaris i Veïns el va incorporar al seu logotip ja fa molts anys. L’actual forma, desproporcionada dins el conjunt arquitectònic, no sempre ha estat la d’una torre quadrangular.

Originàriament  era d’espadanya o de cadireta. A finals de l’Edat Mitjana es construí una segona espadanya a la façana de migdia. En la visita pastoral de 1594 es manà cobrir el campanar.  L’any 1725 es construí una teulada damunt les dues espadanyes. En la visita pastoral de 1795 es manà fer un campanar de forma quadrada. El Josep Gener, el Francesc Trabal i el rector Mn. Esteve Bas encarregaren les obres. Es crearen dos finestrals i un rellotge de sol a la façana sud i dos finestrals a la cara oest, les obres costaren 200 lliures. L’obra es va fer de maons per no sobrecarregar la nau. L’any 1921 es refè  la teulada i es construí l’escala interior.

Durant la guerra civil el campanar va patir alguns impactes de bales. Després de la guerra civil la façana sud fou modificada i els dos finestrals es convertiren en un de sòl. Les campanes jugaven un paper clau en les societats rurals i també en el temps litúrgic. S’utilitzaven per convocar els fidels a la pregària: a les set del matí, al migdia i a les set del vespre implorant una oració en sufragi dels difunts; per l’ Àngelus, a morts, o els repics després d’un bateig o d’un casament en senyal d’alegria. S’anunciava la vigília de festa amb un bon repic, a les dues de la tarda i abans del toc d’oració. També servien per avisar els veïns quan ocorria alguna calamitat o incendi, al sometent, etc...

Les campanes són beneïdes i nominades amb un nom propi en el moment de la seva col·locació. La primera campana amb nom que coneixem data de l’any 1555, durant el rectorat del canonge Grau Vilanova, fou beneïda per la festa de l’Anunciació per l’abat de Sant Cugat Pere Àngel Despuig i li posaren el nom de Pere Joan. Van ser padrins Pere Joan Castellví i Beuda, filla de Jaume Caldes de la Muntanya. Aquesta campana va ser fosa el 1830 perquè s’havia esquerdat.  Amb la guerra civil les antigues campanes anomenades Pere Joan, Antoni, Maria Vicenta i d’altres foren  tretes i foses per convertir-se en material de guerra.

El 27 d’abril de 1941, festivitat de la Mare de Déu de Montserrat es  col·locaren 3 noves campanes foses als tallers de la Vda. Murúa de Vitòra. Una de 433 quilograms amb la inscripció en llatí “Joan Imbern i la seva esposa em diuen Joana perquè sigui la veu que clama, però no en el desert”. Una de 308 quilograms amb la inscripció en llatí “Germà de Erausquin i esposa em diuen Germana perquè cridi tots els germans a l’evangeli de Crist”. La tercera de 230 quilograms amb la inscripció en llatí “Teodor Campi m’ha adornat amb el nom de Maria Assumpta, perquè sigui ornament de Déu i flor del camp”.

Prólogo al libro: Historia genealógica de antiguas familias catalanas y baleares de Rosario.

Es un honor y un privilegio prologar esta nueva obra de los genealogistas María Margarita Guspí  Terán y Sebastián Alonso por dos motivos. El primero, de índole personal y sentimental, es por el hecho de poder aportar esta ínfima colaboración a la ciudad de Rosario, donde en 1896 nacía mi abuela paterna, Teresa.  El otro está motivado como presidente de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària (SCGHSVN), entidad que celebra en estas fechas sus 25 años de existencia y que tiene el firme compromiso de colaborar con entidades afines, como el Centro de Estudios Genealógicos e Históricos  de Rosario y con todos los investigadores que centran su campo de trabajo en estas disciplinas. 

La obra de Alonso y Guspí es de una extraordinaria importancia, dado que es una aportación paradigmática de dos hechos importantes, uno para la historia catalana, balear y española y el otro para la rosarina y argentina.   El primer hecho es  conocer los nombres y apellidos de los catalanes y baleares, de la llamada diáspora catalana,  que cruzaron el Atlántico para iniciar una nueva vida en Argentina y en concreto en la ciudad de Rosario. El segundo es conocer quiénes y cómo articularon la sociedad rosarina y entender el origen de ciertas iniciativas sociales, comerciales o culturales que se han configurado como pilares de la ciudad de Rosario, ayudando a construir desde sus aportaciones individuales y familiares la identidad rosarina.

Los catalanes y baleares fueron los primeros españoles que emigraron de forma masiva a América, especialmente a países como Cuba, Puerto Rico, Estados Unidos, Uruguay o Argentina. Esta migración transoceánica masiva estuvo provocada por las revoluciones liberales de España y de diversos territorios americanos. Entre 1830 y 1880  la ola migratoria no fue de desesperación y  estuvo fundamentada en las redes familiares,  cautivando a  jóvenes emprendedores y aventureros catalanes de la costa y  baleares que tenían su horizonte onírico más allá de la delgada línea que separa el mar del cielo. Muchos de ellos volvían con los réditos de su trabajo, con su propia familia y viviendo de rentas, a los que la gente del país  llamó indianos o americanos. Impulsaron la arquitectura con la construcción de edificios de estética colonial, estimularon el consumo de lujo y dedicaron parte de su fortuna a las causas pías, construyendo escuelas o asilos e impulsando nuevos negocios en Cataluña o Baleares.

La segunda gran oleada migratoria se produjo entre 1900 y 1930, unos años antes , en 1890, se empezó a interpretar “L’emigrant”, con letra del poeta Jacint Verdaguer y el músico Amadeu Vives, un poema convertido en  canción que muestra el dolor de los emigrantes catalanes al partir hacia América. Esta segunda oleada migratoria tenía su causa en la crisis agraria y en la necesidad de buscar una nueva vida al otro lado del Atlántico.  Las compañías de navegación: Société Genérale des Transport  Maritimes a Vapeur, la Transatlántica Española y la Compagnie Generale de Navegazione Italiana salían quincenalmente del puerto de Barcelona con destino a los puertos del Rio de la Plata.

La mayoría de estos emigrantes era gente alfabetizada. Algunos de estos catalanes o  sus descendientes participaron activamente en los procesos de independencia, o fueron presidentes de siete repúblicas americanas: Bartolomé Masó, José Barnet, Carlos Prió y José Miró de Cuba; José Figueras de Costa Rica; Juan Bosch de la República Dominicana, José Santos Guardiola de Honduras; Jaime Roldós de Ecuador y Juan Larrea y Domingo Matheu de la República Argentina.

La aportación catalana y balear en el terreno artístico también ha sido considerable, y en Argentina algunos pintores crearon escuela. Los centros o casales han sido la máxima expresión del movimiento asociativo y cultural de los catalanes, y el Casal de Rosario, uno de los más antiguos de toda América, con su esplendorosa fachada de 1902, es un paradigma de esta realidad.

Muchos de los emigrantes conservaron sus costumbres, continuaron comiendo el “pà amb tomàquet”, hicieron “cagar el tió” por Navidad o siguieron cantando las canciones infantiles catalanas.

No debemos olvidar tampoco que Argentina es el país que más emigrantes catalanes tiene, después de Francia, y el séptimo  que aporta más emigrantes a Cataluña en la actualidad. Existen 17 comunidades catalanas en Argentina, instituciones que fortalecen los vínculos sociales, familiares, culturales e históricos entre Cataluña y Argentina.

La obra de Alonso y Guspí viene a ampliar muy ricamente la escasa bibliografía existente sobre la presencia catalana en Argentina y en América. Los cuatro volúmenes de  El progreso catalán en América publicados entre 1922 y 1927, editada por J. Giralt y J. Blaya  destaca el papel de los comerciantes catalanes en el continente, en 1927 apareció también Los catalanes en la Argentina de Ricardo Monner Sans, editado por la editorial Coni o las recientes aportaciones de Sandra Fernández y Gabriela Dalla Corte con su obra Sobre viajeros, intelectuales y empresarios catalanes en Argentina editado en 1998. En definitiva la obra de Alonso y Guspí es sin duda alguna una obra fundamental para conocer mejor la presencia catalana en Argentina

Prólogo del libro de Sebastián Alonso y María Margarita Guspí Terán. Historia genealógica de antiguas familias catalanas y baleares de Rosario. Santa Fe (Argentina) 2009,  pp. 5-6. ISBN 978-987-05-6944-2.

El monument a l’alcalde Ramon Escayola Villaró

El 25 de novembre de 1964 moria l’alcalde de l’Entitat Local Menor de Valldoreix, Ramon Escayola Villaró (1916-1964). Entre els homenatges que s’impulsaren destacà la proposta de l’Associació de Propietaris de dedicar un monument a la memòria de l’alcalde Escayola. L’Associació volgué que fos una fita en la que tota la població pogués participar. Es va fer amb aportacions personals de 50 pessetes per persona.

El lloc escollit pel monument va ser una part dels jardins de l’Associació, donat que també havia estat president de l’entitat (1954-1959). El monument va ser encarregat a l’arquitecte Francesc de P. Cardoner Blanch. En un primer moment es pensà en fer servir pedra de les Pedritxes, molt característica de Valldoreix, però finalment s’optà per un bloc de formigó armat on es concentrés tot Valldoreix.  

El color vermellós del monument fa referència al topònim Canals Roges i a la pedra característica de les tanques. Se li va donar forma de V, la inicial de Valldoreix, amb una alçada de 8 metres. Un dels pals de la V s’allarga cap el cel com a símbol de creixement, amb el sentit de “Valldoreix creix”. Els dos pals de la V queden lligats per un paraboloide gaudinià. Al cap damunt una creu.

En la cara principal que mira a la l’església de Sant Cebrià consta la història de Valldoreix: els límits de 1959, els límits del 1047, les masies i cases importants de Valldoreix, diferents variants del topònim Valldoreix, les autoritats civils i religioses, així com altres noms vinculats a Valldoreix i un relleu amb la imatge del Sr. Escayola, obra de l’escultor Joaquim Ros. En total el monument consta de 1.500 lletres emmotllades.

En els paraments laterals estan encastades peces mecàniques que feien referència a l’activitat professional del Sr. Escayola, la paraula Fe, en referència a l’any de la Fe (1967-1968), i un conjunt d’ampolles, element que alleugereix el monòlit i situa el centre de gravetat per tal de facilitar la seva col·locació.

El cost total del monument i de les obres d’acondicionament del jardí va ser de 183.422 pessetes. El monument va ser inaugurat dins els actes de la Festa Major de l’any 1968. El 22 de setembre, la Sra. Maria Ferrando Llorente, esposa del Sr. Escayola acompanyada dels seus fills Jordi, Ramon i Alfred i l’alcalde Josep Mª Coll Médico inauguraven el monument dedicat al primer alcalde de l’ELM de Valldoreix.  Mn. Joan  Gustems el beneí i uns membres del destacament de Creu Roja Valldoreix dipositaren una corona floral a peu del monument.

Un passeig per l'avinguda Joan Borràs de Valldoreix

Aquest carrer porta el nom d’un antic promotor urbanístic de Valldoreix i de Mira-sol. Va comprar les finques de Can Llunell, Mas Gener i Can Gatxet, les urbanitzà i vengué les parcel·les  També fou promotor urbanístic a Castelldefels. Va ser soci majoritari de la companyia d’aigües Damcar. La major part de les tanques són de pedra de les Pedritxes amb porta i reixa recargolada.

Al número 22 trobem un edifici molt senzill, dins la tradició mediterrània, amb un pòrtic dòric d’accés i una torre posterior. L’edifici està rematat amb un ràfec amb caps de biga de fusta i teulada de teula plana, algunes vidriades.

Al número 26 del carrer tenim la Casa de xocolata o de les bruixes. És un habitatge de l’any 1928 de l’arquitecte Domènec Sugrañes i Gras per encàrrec del Sr.  Llorenç Miguel. L’edifici té un bastiment de pedra sorrenca vermellosa que modela els principals elements de composició i volum donant un aspecte característic de casa encantada.

En el 38  hi ha una casa de planta encreuada i estil noucentista construïda entre el 1924 i el 1926. Damunt les finestres de la galeria s’hi troba una exuberant orla esgrafiada que representa un gerro barroc del qual surten fruïts envoltats de fulles d’acant roscats i desplegant-se. Sobre la resta d’obertures trobem petites garlandes amb motius florals. Té una teulada holandesa, amb un ràfec format amb arquitraus de bigues de fusta.

La casa del número 40 és un edifici amb valor tipològic on destaquen la galeria de la planta baixa amb arcs rebaixats i l’estucat de motius geomètrics de puntes de triangle pintats entorn de les obertures. Les golfes tenen cinc petites finestres d’arc de mig punt i que, sota el ràfec, dóna la rèplica compositiva de les grans obertures de la galeria.

En el número 42 hi ha la Casa del rus, un edifici projectat pel mestre d’obres Josep Graner i Prat el 1924. L’habitatge presenta una decoració amb arcs ondulats a la façana, golfes amb tres finestres de fals arc apuntat, ràfec amb arquitraus i caps de biga de fusta. El parament és arrebossat i imita els carreus de tipus travertí. El cos baix té una teulada holandesa amb un ràfec d’arquitraus de bigues de fusta. La torre està coronada amb una coberta  a quatre aiguavessos, amb arquitraus i remat al cim. És coneguda com a Casa del rus per què durant els anys 40 i 50 del s. XX vivia el pintor rus Viktor Kaliknik Gouseff i la seva esposa Olga, concertista de piano.

En el 44 tenim la Casa d’Emili Roca i Soldevila, més tard Casa Macià, un edifici unifamiliar del 1930 de l’arquitecte Enric Catà i Catà, autor del Palau Nacional de Montjuïc. És un habitatge de planta rectangular, destaca el recolzament de la coberta amb dobles mènsules de totxo que, a la vegada, acaben en un petit fris travessat per les finestres de les façanes laterals. Això dona a la casa l’aspecte massís d’una nau noucentista. La proporció reflexa la regla d’or, i s’estén per tot l’edifici i elements de composició com la relació d’alçades de finestres i balcons, la ubicació de les obertures, etc…

En el 52-54 hi ha  una edificació amb coberta de teula plana, amb dos pendents a cada un dels volums, un faldó truncat a la façana principal i ràfec amb canvi de pendent suportat per caps de biga. Rematen la coberta unes boles a l’encreuament de les encavallades.

Can Llunell (al passeig Jardiner) és una antiga masia del terme de Canals. De línia clàssica amb coberta a dos aiguavessos, planta, pis i golfes. A principis del s. XX fou reformada, afegint-li unes obertures més amples. Al s. XVI era coneguda com a Can Canut i més tard com a Mas Gilibert, Mas Serradell i Mas Bellada. A la part posterior hi ha una alzina mil·lenària. A principis del s. XX la va comprar Joan Borràs, el qual urbanitzà la finca i reformà l’edifici amb l’arquitecte Lluís Corratgé. Als anys 20 es transformà en Casino per als estiuejants. Destaca el imponent antic dipòsit d’aigües de la companyia Damcar. El 1957 s’inaugurà el Casino Hotel Rusiñol, al mateix emplaçament de l’antic Casino. Actualment és una residència de la tercera edat.